Agustí Jansà
Meteoròleg
Grup de Meteorologia UIB-Departament de Física
Membre del LINCC-UIB
El LINCC-UIB du a terme, d’una manera sistemàtica, la preparació i publicació de breus resums, anuals i trimestrals, sobre l’estat del clima a les Balears, en el context ibèric, europeu i/o mundial.
Es tracta de comentar, interpretar d’alguna manera, des del coneixement meteorològic i climatològic, dades existents, ja publicades a diversos llocs, per diferents organismes, i posar-les, així, juntes i comentades, a l’abast dels membres del LINCC-UIB i de tots els que, dins o fora de la UIB, puguin estar interessats en la qüestió.
Aquest tretzè resum es refereix a l’estiu de 2020.
Context mundial – Càlid, però en lleuger retrocés
Amb estimacions de temperatura globals publicades per NOAA (hi ha altres versions, que poden ser lleugerament discrepants), la tardor de 2019, abans del Covid-19, havia estat la segona més càlida des de 1880, després de la de 2015; l’hivern de 2019-20, ja amb el Covid-19 començant, va tornar a ser el segon més càlid, després del de 2015-16; la primavera de 2020, en plena pandèmia, va ser, altra vegada, la més càlida, després de la de 2016. Ara hi ha hagut una mica de canvi: l’estiu de 2020, amb el Covid-19 ben vigent, havent transcorregut mig any de pandèmia, ja no ha estat el segon, sinó el tercer més càlid, després de 2016 i, també, de 2019. La diferència de temperatura global entre l’estiu de 2019 i l’estiu de 2020 és, de totes maneres, mínima, sense gaire significació, però crida l’atenció, perquè podria indicar un possible canvi de tendència.
Sabem que la pandèmia Covid-19 està suposant una minva d’activitat mundial o, al menys, a molts de països, amb particular incidència en el transport, i que això ha d’haver implicat una disminució en les emissions de gasos d’efecte hivernacle (i també dels gasos i partícules contaminants). De fet, com s’indica a l’interessant article de Fosters, Fosters, Evans et al. (Nature Climate Change, 2020; https://doi.org/10.1038/s41558-020-0883-0 ), la minva d’emissions de gasos d’efecte hivernacle l’abril de 2020 podria haver estat del 25%, a escala mundial. Si tenim en compte que, a final d’estiu de 2020, ja s’hauria acumulat mig any de disminucions d’emissions, podríem imaginar que s’hauria pogut apreciar una disminució de la concentració global de CO2, per exemple, i que això tal vegada hauria produït un cert refredament o una certa desacceleració de l’escalfament global. Però no és així. No s’ha notat disminució en la concentració de CO2 a una estació tan representativa del conjunt de l’hemisferi nord com és Mauna Loa, a Hawai, sinó al contrari. Amb dades obtingudes del Global Monitoring Laboratory (esrl.noaa.gov), la concentració de CO2 a Mauna Loa durant la setmana iniciada el 6 de setembre de 2020 ha estat de 411,4 ppm. És cert que a mitjan juny de 2020 la concentració era major, de 416 ppm, però la disminució de juny a setembre no és atribuïble a un suposat efecte Covid-19, sinó que és habitual, i va associada a major absorció de CO2 que realitzen les grans masses boscoses de l’hemisferi nord durant la primavera i l’estiu. De fet, si, per a corregir l’estacionalitat, comparem les dades de principi de setembre de 2020, no amb el final de primavera, sinó amb les d’igual període de 2019, el que s’ha produït és un marcat augment de concentració: a principi de setembre de 2019 hi havia a Mauna Loa 408,8 ppm de CO2 front a les actuals quasi 412. Just deu any abans hi havia hagut 386,3 ppm. De final d’estiu a final d’estiu la concentració de CO2 ha augmentat, doncs, 2,3 ppm, per any, durant la darrera dècada, i de 2019 a 2020 no hi ha hagut excepció, sinó un augment de la concentració de CO2 de 2,6 ppm. Sense haver-hi hagut minva de CO2 no podem atribuir el lleuger refredament estival de 2019 a 2020 a un hipotètic efecte Covid-19.
El molt lleuger refredament estival de 2019 a 2020 podria ser pura aleatorietat, però també es podria relacionar amb l’oscil·lació del sud (ENSO), que sabem que és una de les causes naturals més clares de la variabilitat de temperatura global, a escala mundial. Hem comentat repetidament que la punta de temperatura de 2015-16 (encara no superada) es podia relacionar amb l’intens episodi de El Niño que va tenir lloc aleshores, entre 2015 i 2016. Per contrast, tal vegada aquest estiu ja hi hagi hagut un lleuger refredament –o desacceleració de l’escalfament- per efecte d’un episodi La Niña incipient. La figura 1 mostra les anomalies de temperatura superficial de la mar al Pacífic Equatorial central (regió El-Niño 3-4) per trimestres solapats. Anomalies superiors a +0,5°C es considera que defineix un episodi El Niño, així que entre la tardor de 2019 i l’hivern passat hi hauria hagut un episodi moderat de El Niño (poc intens comparat amb el de l’hivern de 2015-16, en que s’havia arribat a quasi +2,5°C d’anomalia). Aquest darrer estiu, JJA, en canvi, amb anomalies de temperatura clarament negatives, ja s’haurien estat fregant condicions de La Niña (s’hi entraria amb anomalies de -0,5°C).
Figura 1. Anomalies de temperatura superficial de la mar a la regió Niño 3-4, per trimestres solapats, des de la tardor de 2019 (dades de NOAA, via https://www.ncdc.noaa.gov/teleconnections/enso/indicators/sst/ )
La Niña, en fase encara incipient, podria havia estat un factor suavitzador de l’escalfament global, tot i que, a la vista de la figura 2, resulta clar que la temperatura global de l’estiu de 2020 encaixa prou bé amb l’escalfament global tal com s’ha observat les darreres dècades: el que hem anomenat canvi climàtic lineal. L’escalfament global va endavant i les evolucions de l’oscil·lació ENSO sols el matisen.
Respecte de la mitjana del segle XX, l’anomalia de la temperatura global de l’estiu de 2020 ha estat de 0,92°C, de manera que, malgrat el lleugeríssim retrocés, hem de parlar d’estiu càlid, molt càlid a escala mundial: el tercer més càlid des de que hi ha dades.
Figura 2. Sèries temporals de les anomalies mitjanes de temperatura estival al conjunt de tot el món (global, en blau) i a Europa (estacions terrestres, en taronja). Les línies a punts són ajusts temporals lineals; al gràfic també hi apareixen les equacions corresponents a aquest ajusts.
Les dades-base han estat obtingudes de NOAA National Center for Environmental information, Climate at a Glance: Global Time Series, publicades el setembre de 2020, obtingudes el 20 de setembre de 2020 (http://www.ncdc.noaa.gov/cag/)
Context europeu – Estiu molt càlid, concordant amb un fort escalfament estiuenc lineal
A la figura 2, a més de la sèrie d’anomalies de temperatura global planetària estival (respecte de 1901-2000), s’hi poden veure les corresponents anomalies de temperatura estival al continent europeu, en línia taronja, respecte de 1910-2000.
L’estiu de 2020 a Europa ha esta molt càlid, amb una anomalia, respecte de 1910-2000, de +1,71°C, en conjunt. Val a dir que aquesta anomalia es redueix a 1,08°C si prenem com a referència el període 1981-2010 (com es fa a la figura 3 –dalt, esquerra-). En qualsevol cas, són anomalies notablement altes, tot i que l’estiu de 2020, queda ben per sota dels de 2019 i 2018. També el famós estiu de 2003 fou més càlid que el d’enguany, de manera que aquest haurà estat, a Europa, el quart estiu més càlid.
Concorda bé l’anomalia de l’estiu de 2020 amb la que li correspondria en condicions d’escalfament lineal, que al conjunt d’Europa, a l’estiu, és molt fort, de prop de mig grau per dècada. L’estiu de 2020 queda fins i tot un poc per sota de l’escalfament lineal 1971-2020.
No està clar si el fort escalfament estiuenc europeu és purament radiatiu (per intensificació de l’efecte hivernacle) o si s’hi afegeix l’efecte d’algun canvi de circulació atmosfèrica, possiblement lligat al propi canvi climàtic. És un tema complicat, però amb un resultat clar: l’escalfament estiuenc total sobre el conjunt d’Europa és produeix a un ritme que és més del doble que l’escalfament global (d’estiu i de tot l’any). Hi ha que tenir en compte que Europa és territori continental, no oceànic, i que no és, en absolut, tropical. Continentalitat i latitud alta es sap que afavoreixen la intensificació de l’escalfament.
Si la temperatura de l’estiu de 2020 concorda prou bé amb la que correspondria a l’escalfament lineal no faria gaire falta cercar possibles anomalies dinàmiques per a explicar l’anomalia observada. De fet, els mapes de distribució d’anomalies de temperatura a Europa, comparats amb els de distribució d’anomalies ciclòniques i anticiclòniques en superfície i en altura (figura 3), no són de fàcil interpretació. En relació amb les anomalies dinàmiques, crida l’atenció, no obstant, la combinació d’una potent anomalia anticiclònica cap a Europa oriental y Rússia i una important anomalia ciclònica cap a les Illes Britàniques.
Figura 3.- Anomalies, sobre Europa, de la temperatura mitjana de l’estiu de 2020 (dalt, esquerra), de la pressió a nivell de la mar (dalt, dreta) i de l’altura geopotencial de 500 hPa (baix, esquerra)
(Mapes basats en la reanàlisi NCEP/NCAR, de NOAA/ESRL, via https://www.esrl.noaa.gov/psd/)
Estiu 2020 al conjunt d’Espanya – Càlid, sense rècord, i irregular en pluges
D’acord amb el que ha publicat AEMET en el seu avanç climatològic estacional (accessible a http://www.aemet.es/documentos/es/noticias/2020/Avanceclimaticonacionalverano2020.pdf), les temperatures mitjanes, al conjunt d’Espanya durant l’estiu de 2020 han estat 0,9°C per sobre de la mitjana de 1981-2010. Una mica per sota, però comparable, a l’anomalia europea. Vegeu les figures 3 i 4.
2020 és el novè estiu més càlid de la sèrie 1965-2020, de manera que, tot i el caràcter indubtablement càlid d’aquest estiu, queda enfora de ser un rècord. L’anomalia tèrmica és positiva a tot el territori espanyol i especialment important al terç sud peninsular, amb algunes zones on l’anomalia arriba a superar els 2,5°C.
Figura 4.- Anomalia, en graus, respecte de 1981-2010, de la temperatura mitjana estival de 2020 (esquerra) i de la precipitació total, en % respecte de la referència (dreta), segons publicació d’AEMET, disponible a http://www.aemet.es/documentos/es/noticias/2020/Avanceclimaticonacionalprimavera2020.pdf
Quant a les precipitacions, l’estiu de 2020 ha estat normal en conjunt, però molt irregular, amb grans contrasts entre unes zones i altres, des de zones més plujoses o molt més plujoses que el que és normal fins a altres àrees on la pluja ha estat molt deficitària, fins i tot gairebé nul·la. Vegeu la figura 4-avall.
Estiu 2020 a les Balears – Càlid, però no tant!
Ens basem aquí, en dades històriques d’AEMET i en les dades o desviacions, a diversos observatoris i a les diferents illes, que AEMET-Balears publica mensualment en el seus avanços climatològics, a través de la web (http://www.aemet.es à servicios climáticos à vigilancia del clima).
Quant a temperatures, destaca una relativa suavitat, en comparació amb les anomalies del conjunt d’Espanya i del conjunt d’Europa, i que, a més, contrasta amb l’exageració d’una primavera, l’anterior, que havia estat rècord de calor a les Balears.
Prendrem com a referència de Balears, com altres vegades, la mitjana dels tres aeroports, Menorca, Palma i Eivissa. La figura 5 mostra la seqüència de valors mitjans estivals d’anomalia tèrmica, així com un ajust lineal amb el temps, per al període 1973-2020, que ens donaria el que estem anomenant canvi climàtic lineal. Vegeu que l’escalfament estival a Balears és molt fort, +0,46°C per dècada, tant com l’escalfament primaveral i tant com l’escalfament estival a Europa.
Figura 5. Comportament de les anomalies de temperatura mitjana estival al conjunt dels tres aeroports de les Balears, entre 1973 i 2020, i tendència lineal. Dades base: AEMET
L’anomalia mitjana de temperatura de l’estiu de 2020 al conjunt dels tres aeroports balears, amb referència a la mitjana per al període 1981-2010, ha estat 0,5°C, positiva, però ben moderada. En el que portem de segle hi ha hagut a Balears nou estius més càlids que aquest. No vol dir que el canvi climàtic hagi frenat: són oscil·lacions que van sobreposades a l’escalfament de fons, com es pot veure a la figura 5.
Taula 1: % de precipitació normal, per mesos i per illes
|
|
Juny |
Juliol |
Agost |
|
Menorca |
175% |
80% |
66% |
|
Mallorca |
294% |
44% |
127% |
|
Eivissa |
90% |
35% |
48% |
Quant a les precipitacions de l’estiu de 2020 a les Balears es podria dir que han estat gairebé tan contrastades, temporal i espacialment, com ha succeït en el conjunt d’Espanya. A la taula 1 es veuen els percentatges de precipitació respecte de la normal, per mesos i per illes (no sols als aeroports), tal com han estat publicats per AEMET als avanços climatològics respectius.
Els valors de SPI (Standard Precipitation Index) corresponents als tres mesos d’estiu i als tres aeroports de Balears, Menorca, Palma i Eivissa, tot i que també són diferents entre sí, no resulten molt representatius del que AEMET ha assignat a cada illa en conjunt. Els SPI dels aeroports són -0,4, +0,3 i -0,4, respectivament. Si els aeroports foren representatius, estaríem parlant de precipitacions estiuenques un poc escasses a Menorca i Eivissa i relativament abundants a Mallorca.
(Els valors de SPI per a un conjunt d’estacions meteorològiques principals es poden trobar a www.aemet.es, Servicios climáticos, vigilància climatològica, vigilancia de la sequía, tabla. Recordem que SPI és la precipitació total, en un lloc determinat, durant el període considerat -en aquest cas, tres mesos-, expressada en unitats de desviació estàndard de la sèrie històrica de precipitacions en aquest lloc i període).