La Doctora Claudia Paredes, professora y científica de la UIB, ens parla sobre el seu últim estudi publicat que confirma la presència d’un nematode paràsit a l’illa de Mallorca que pot estar relacionat amb el canvi climàtic.
Entrevistem la Dra. Claudia Paredes Esquivel, professora de la UIB y membre del LINCC UIB, pel seu recent estudi sobre l’aparició d’un determinat paràsit a Mallorca que pot estar relacionat amb el canvi climàtic. Aquest estudi ha estat elaborat també pel Dr. Miguel Ángel Miranda –membre del LINCC UIB-, el Dr. Jose Antonio Jurado –Departament de Biologia-, Sofía Delgado –Laboratori de Zoologia- y professionals del COFIB (Consorci de Recuperació de la Fauna, Illes Balears). A més, ha estat publicat a la revista científica Eurosurveillance, una de les més prestigioses i citades en l’àmbit de les malalties infeccioses.C
Claudia, quines són les principals conclusions de l’estudi?
L’estudi principalment conclou que el paràsit Angiostrongylus cantonensis, el paràsit del pulmó de la rata, està present i hi ha transmissió activa dins de l’illa de Mallorca. Per què concloem això? Perquè els eriçons de terra s’infecten a través del consum de caragols infectats. El més significatiu és que hi ha caragols infectats a Mallorca i qualsevol vertebrat que sigui susceptible d’infectar-se, podria consumir-los i emmalaltir. Els eriçons els usem com biosentinelles. No obstant això, hi ha gent que els està començant a agafar por i això és un error perquè ells no transmeten la malaltia sinó els caragols/llimacs en si.
Llavors, els eriçons no són transmissors quan es contagien?
En principi només la rata transmet la malaltia als caragols a través de la femta. Però en els altres vertebrats el paràsit es mor a nivell del cervell. El paràsit no arriba a madurar fins a l’estadi adult, sinó que es queda com en un estadi juvenil i no es reprodueix. Només en la rata passa pel cervell i després baixa al pulmó –artèria pulmonar-. I aquí es reprodueix i posa larves.
Vista ventral del cervell d’un eriçó masculí Atelerix algirus, Mallorca, Espanya, 2018
En el cas de l’eriçó hem trobat una cosa molt interessant i peculiar que és que en el cervell hi ha cucs que s’han reproduït i femelles amb ous. Nosaltres hem de completar aquesta peça del puzle, és a dir, saber quin rol té l’eriçó dins de la transmissió del paràsit, si acaba i mor el paràsit dins d’ell o si podria estar completant el cicle biològic.
És important assenyalar que l’ésser humà no s’emmalalteix per tocar l’eriçó perquè els paràsits són molt específics quant al seu cicle biològic. Llavors, hi ha un punt on són infectant per al caragol i hi ha un punt en el qual són infectants per a l’ésser humà. Les persones i altres vertebrats s’emmalalteixen per alimentar-se de caragols que contenen una larva en estadi L3, que és l’estadi que infecta als vertebrats. Els eriçons no tenen aquest estadi, tenen la larva L1, que no és infectant –fins on sabem per als vertebrats-.
A Espanya, els caragols es consumeixen com a aliment. Ens podem infectar?
Es consumeixen molt cuinats i és un gran avantatge perquè la calor mata al paràsit. Han d’estar crus perquè ens puguem infectar. El major risc seria la ingesta accidental. Cal tenir en compte que els caragols tenen diverses grandàries, podem trobar-nos amb petits caragols o bavoses, que poden estar presents en els enciams –d’aquí la prevenció de rentar bé aquests aliments-, i fins i tot els nens petits se’n poden ficar algun a la boca en jardins de manera accidental. Això és el que hem d’evitar, sobretot.
I com ha arribat aquest paràsit a Mallorca?
El paràsit es mou amb les rates. Es trobava originalment a la Xina i va començar la seva expansió per les illes del Pacífic, a través del transport de les rates després de la Segona Guerra Mundial. Després, es creu que a través del comerç entre Cuba i Vietnam arriba a Amèrica. Des de Cuba va començar l’emigració cap als Estats Units a mitjan vuitanta. Per tant, es creu que, a causa del transport marítim, les rates que es movien en els vaixells han introduït el paràsit en diversos punts geogràfics.
Un segon mecanisme de transport són els caragols, sobretot el caragol gegant o caragols invasors que a vegades s’utilitzen com a mascotes, i poden portar el paràsit. A Espanya estan presents dos hostes importants, el caragol gegant africà i el caragol poma. Hem d’evitar costi el que costi el seu ingrés a les Illes. A Mallorca les rates poden arribar per vaixells i rebem una gran quantitat d’embarcacions al mes.
Es pot saber quan va entrar el paràsit?
És molt difícil saber-ho. Ara començarem a fer estudis retrospectius de casos de malalties neurològiques, revisarem les dades de l’hospital del COFIB per a veure en quin moment comença a haver-hi simptomatologia neurològica en aquests animals. Així mateix, això no ens dirà amb certesa quan va entrar el paràsit, però sí que ens pot donar alguna idea, si és que hi ha hagut un abans i un després quant a la infecció en animals.
A més, estem intentant fer el mateix en hospitals, a veure si s’han registrat casos de meningitis eosinofíliques, però segons ens han trasllat ja els metges consultats, sembla que mai han detectat el paràsit i probablement no hi ha hagut casos humans. Els eosinòfils, que són un tipus de glòbuls blancs, generalment incrementen en número si es troba aquest paràsit o altres –recollit en les analítiques de sang-. En el cas d’haver-hi simptomatologia de meningitis, els metges han de revisar si hi ha un augment d’eosinòfils, tant en sang com en líquid cefaloraquidi. D’aquesta manera, la nostra troballa permetrà incloure al Angiostrongylus cantonensis entre els possibles agents causals de meningitis.
En el cas dels eriçons afectats, l’adquisició del paràsit és mortal?
En els animals que hem observat, sí. Però en tenim molt pocs en els quals hem confirmat la presència del paràsit. Els eriçons que estaven malalts es van morir. L’avantatge que tenim amb els éssers humans és que hi ha molts tipus de tractaments que poden mantenir al pacient amb vida fins que la infecció cedeix, fins que el sistema immune estigui prou enfortit per a atacar al paràsit. Efectivament, en les persones hi ha més eines que en els animals silvestres. A més, aquests últims arriben ja molt malalts, no amb els primers símptomes, sinó quan estan en estat de gravetat seriós. Quan comencem el tractament amb ells sol ser massa tard.
Per tant, aquest implica dues conseqüències importants. D’una banda, la presència d’aquest paràsit pot suposar una amenaça per a la biodiversitat, en concret, aquells vertebrats que s’alimenten de caragols infectats. I, d’altra banda, l’amenaça per a l’ésser humà perquè es pot donar zoonosi, és a dir, transmissió de malalties per part dels animals de manera incidental a les persones. De totes maneres, és crucial saber el grau d’expansió d’aquest paràsit a Mallorca. Només així podrem avaluar el nivell de risc.
Quina relació guarden les conclusions d’aquest estudi amb el canvi climàtic?
En un estudi d’uns investigadors americans (Global Decline in Suitable Habitat for Angiostrongylus ( = Parastrongylus) cantonensis: The Role of Climate Change, Plos One, 2014) es van dur a terme prospeccions de la presència d’aquest paràsit en el món. Aquest estava present fonamentalment a zones tropicals i subtropicals a nivell global. En 2010 ja s’informa de la presència del mateix a Tenerife. Amb la qual cosa, una de les coses que inquieten és també trobar-ho a una zona temperada, en aquest cas d’Europa –en referència a Mallorca-. En aquest estudi s’estimava que, amb el temps, cap a l’any 2050 o 2070, els mínims hivernals anaven a pujar. Això significava que Europa, en unes dècades, anava a ser un millor lloc per a l’establiment del paràsit. I tot apunta al fet que hi haurà una major expansió del mateix a causa de l’escalfament global, segons les prospeccions. Igualment, cal apuntar que no se sap fins a quin punt el paràsit s’ha estès. Això és el que investigarem ara a Mallorca i veurem si els hiverns estan actuant com a limitant per a l’expansió del paràsit. Sens dubte, les dades seran molt interessants perquè sabrem si existeix alguna relació entre les temperatures amb l’aparició del paràsit. El que sí que podem assenyalar actualment és que estem observant que tot està canviant molt ràpid. En l’última dècada, el nombre d’organismes –com el mosquit tigre-, que eren netament tropicals i que s’estan adaptant a climes més temperats, està augmentant cada any. Queda saber si són les espècies les que s’adapten o si som nosaltres, amb aquest món canviant, els que estem donant més espai perquè arribin.
Per a aprofundir més en el dia a dia d’una científica com tu, com s’inicia un estudi com el que acabes de publicar i quines són les fases per les quals passa?
Aquest estudi s’inicia amb l’interès del Centre de Recuperació de Fauna Silvestre (COFIB) a realitzar estudis en paràsits dels animals que tenien. L’eriçó, en particular, és un mamífer que té una alta taxa de mortalitat. El COFIB volia saber quins paràsits tenia i començarem amb estudis de Treballs de Fi de Grau. En 2014, vaig proposar un estudi de TFG amb el qual va començar Sofía Delgado per a estudiar els diferents paràsits que té l’eriçó. Fa un any, seguint amb aquesta col·laboració, ells van detectar el paràsit en qüestió en el cervell i ens van contactar perquè analitzéssim de quina espècie es tractava. Va ser així com començarem a investigar a partir d’aquí i descobrirem l’espècie Angiostrongylus cantonensis.
Hi ha un concepte del qual es parla poc però que crec que és fonamental, que és el concepte One Health. Es representa en un triangle. La salut de l’Home està íntimament relacionada amb la dels animals i l’ambient. Per tant, si la de l’ambient canvia, es posa en risc la dels altres vèrtexs. És per això que comencem a treballar amb mamífers, perquè el concepte de One Health ens permetria entendre quines eren les possibles amenaces que tendria l’ésser humà i al mateix temps coneixeríem les amenaces per a aquesta espècie en particular, l’eriçó. Però no imaginàvem trobar-nos amb un paràsit tan perillós. Després d’això, hem iniciat contactes amb diferents parts, amb els metges perquè estiguin alertats, responsables de Medi Ambient –com el Servei de Protecció d’Espècies– que també prenguessin cartes en l’assumpte en relació al perill que pot suposar per als eriçons i altres espècies; i els investigadors vinculats amb la presència del paràsit relacionada amb canvis climatològics.
És a dir, a partir d’aquest estudi s’iniciaran uns altres y des de diverses disciplines…
Clar, també cal investigar la part de seguretat alimentària pel cas de caragols infectats. Actualment no ha d’haver-hi problema perquè es cuinen molt bé, a alta temperatura. Però és important saber exactament a quina temperatura es moren, ja que són cucs forts. També cal estudiar quina és la tolerància a valors de temperatures més fredes durant l’hivern. D’aquesta manera, s’obre un món de possibilitats i ara veurem per on comencem.
Claudia, formes part del LINCC UIB, ¿què et va motivar a ser membre d’aquest laboratori sobre canvi climàtic?
Estem vivint una època en la qual crec que és molt important tenir en compte els canvis climatològics i els canvis que està havent-hi a nivell global a la Terra. Enfocar les nostres recerques, tenint present aquesta idea, ens dóna un horitzó o perspectiva més general de per què estan ocorrent aquestes coses. El canvi climàtic té una estreta relació amb la distribució dels paràsits i vectors emergents. Per això, em vaig interessar per pertànyer a aquest grup.
Per tant, creus que la Ciència juga un paper fonamental en tot el que s’hauria de fer a nivell global per a la mitigació del canvi climàtic?
Per descomptat, nosaltres els científics perseguim la veritat i en el canvi climàtic hi ha molts corrents, i hem de ser conscients d’això. El rol del científic és fonamental perquè la població sàpiga a què s’enfronta.
El complicat és passar dels estudis científics a la política, a la presa de decisions reals i urgents…
Sí, són les eines que té la humanitat per a demostrar coses, la ciència és el que ens permet saber, la veritat independentment de la ideologia. O almenys així hauria de ser. El que passa és que avui dia, la ciència a vegades està desprestigiada. No necessàriament a Espanya, però hi ha moltes parts del món en les quals els científics i els experts en general ja no tenen la mateixa consideració ni la mateixa credibilitat que tenien fa 30 anys. Estem en una època on la falta d’informació i les xarxes socials ocupen un lloc molt important i cal reconèixer que a vegades són responsables que circuli informació errònia. La gent avui dia tria en el que vol creure, i això pot ser perillós.
Quina és la teva opinió sobre el corrent negacionista del canvi climàtic?
Jo crec que el canvi climàtic és innegable. Encara que en ciència no sempre podem parlar de veritats absolutes i cal deixar espai al diàleg, l’evidència científica és contundent i una gran majoria de científics està d’acord. Encara és a les nostres mans intentar millorar les coses, encara que no sé si ho aconseguirem. Estem fent bastant malament moltes coses, i que vingui una nena de 16 anys, ho entengui i ens ho digui –en referència a la jove activista Greta Thunberg- et remou una mica la sensació que tenim que no estem fent res. I efectivament, hi ha moltes coses que podem fer per a millorar.
Creus que és important la declaració de l’emergència climàtica, per exemple, per part dels estats o la comunitat universitària?
Sí, és important començar ja, perquè estem parlant del món que li deixarem als nostres fills, encara que no el puguem veure ara. Jo des que sóc mare m’alarmo més perquè veig cap a on va el món…L’ésser humà tendeix a preocupar-se per la seva pròpia generació i hem de començar a pensar també en les generacions que vénen, el tipus de món que els deixarem, què és el que estem fent, què podem fer per a millorar-ho.
Llavors, sents que tens una responsabilitat com a científica y com a mare?
Sí. Jo no treballo directament amb canvi climàtic en si. Ho abordem com a horitzó que explica fenòmens biològics i veiem que tot està connectat, incloent els paràsits. Per tant, sí que em preocupa el món que els deixarem als nostres fills. De totes maneres, els nens estan molt sensibilitzats amb aquest tema. Crec que s’estan fent esforços importants en educació. Jo hi ho veig amb els meus fills.
Perquè ens anem parlant d’una cosa més simpàtica, destacaries alguna cosa del teu treball com a científica que et resulti divertit?
A mi em diverteix molt la ciència. A més, els paràsits molen molt, sempre m’han agradat perquè tenen cicles biològics complexos i si els mires amb deteniment semblen trencaclosques. Et preguntes d’on ve, com va entrar, quin és l’estadi en que infecta… Has de trobar les peces exactes com per a resoldre interrogants científiques i això ho fa summament divertit, em manté molt enganxada. Una altra cosa que m’entreté molt és el compromís que tenim amb les noves generacions. L’assignatura de parasitologia, de la qual sóc responsable, té molt bon acolliment dels estudiants de biologia. Jo sóc del Perú, i allí els microorganismes i els paràsits causen danys, canvien la vida de la gent. Aquesta era la meva realitat des de petita i em va motivar després a especialitzar-me en el meu camp. Donar a conèixer aquests organismes, i les anomenades malalties tropicals que causen, em dóna una gran satisfacció. I pel seu lloc una cosa que em reconforta és pensar que estem realitzant una contribució a la societat, això li aporta molt sentit al treball.
[+] Si voleu ampliar informació sobre aquest estudi, us deixem un enllaç aquí a una xerrada en anglès impartida per la Dra. Clàudia a l’Escola de Medicina Tropical de Liverpool.